Adéu Scotty!

Ahir, més o menys a les 23:00 de la nit va morir el meu gos. Però no vull parlar de la mort, sino de la companyia que ens va donar a la meva família.

L'Scotty va néixer un 17 de febrer (curiosament la data de naixement del meu germà) i sempre ha sigut el gos més afectuós dels què vaig tenir a casa (Mickey, la seva mare; Kuqui, el seu pare; i un dels germans d'ell Baby). El meu gos em va donar molt d'afecte. Crec que era l'únic gos que podia donar-te més de 5 llepades per segon i continuar durant uns 10 minuts. Així era ell, afectuós, amable, i demés adjectius bons que ara no diré perquè la llista és interminable. Era un gos que t'estava esperant sempre que arribaves a casa i sempre et feia companyia. Quan li treies a passejar, sempre anava al costat teu, però quan veia un altre gos començava a bordar desesperat, donava igual que fos un Pitbull, un Boxer, un Caniche, ell sempre bordava perquè era un valent, no és fixava en la dimensió dels gossos sinó en el seu instint de supervivència. Fins i tot feia que gossos de major dimensió que ell, s'amaguessin la cua.... Així era el meu gos, un gos què va suportar gairebé 3 anys amb un tumor al seu estomac. Un gos què va sobreviure a l'adversitat quan ens van dir que duraria uns mesos amb aquell tumor, i va durar quasi 3 anys. Un gos fort i valent què ens va deixar amb un neguit al cor, al meu cor, què sempre el recordarà com allò que ha sigut, i no com el malalt dels últims anys.




Scott, vull dir-te que avui és un moment molt trist de la meva vida, i vull que no et preocupis per mi perquè ja he sortit de moltes patacades en aquesta vida. Han hagut moltes morts que recordaré per sempre, les dues àvies, un oncle, i la teva mare, i cadascun m'ha aportat alguna cosa a la meva vida. Tu em vas suportar des de que jo tenia 7 anys fins a l'actualitat. Vas ser el meu confident, el meu amic i fins i tot vas ser el meu mestre (en valentia) perquè jo durant molts anys he sigut un nen molt tímid, molt introvertit, però gràcies a ver-te a tu bordant-li a gossos enormes que podrien haver-te menjat obrint la seva boca, cada dia jo era menys tímid. I així he arribat a ser. Diuen que el millor amic de l'home és el gos i tu has sigut sempre el meu millor amic. Gràcies per anar al meu costat en aquest llarg camí què és la vida i dona-li records a la Mickey. Descansa en pau.

Vull fer menció també a que un animal no és considera una persona, per això quan és vell i esta malalt s'opta per sacrificar-lo. De vegades és la millor opció, com ara quan treu sang per la boca i té una malaltia incurable com el Little (gos que van tenir els avis de la meva núvia), però d'altres és el simple egoisme el que respon per nosaltres, perquè no volem veure'l malalt i el sacrifiquem. El meu gos ha mort naturalment, ja que jo no sóc qui per sacrificar a un animal. Crec que si les persones tenim dret a decidir el que volem al final de la nostra vida (morir dignament o eutanàsia, aquesta última il·legal al nostre país) l'ultima decisió d'un gos no la té el seu amo, la té ell i si ell no agafa una pistola i es mata, perquè l'has de sacrificar tu?


Vull recordar a tots els què s'han anat del meu costat o del costat de la meva parella que són molts. Aquest article va per l'àvia Carmen; per la mare de l'Scotty, la Mickey; per l'oncle Francisco; per l'avia María; per la mascota de la meva parella, el Little; i per l'avi de la meva parella, l'Agustín. També per l'avi de la meva cunyada, Felipe. Descanseu en pau tots vosaltres i doneu-li companyia a l'Scotty. Espereu-nos al cel que el vostre sofriment ja ha acabat. Sempre ús recordaré.

Fins un altre!